La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya ret homenatge a la carrera de Lluís Llach en el seu nou treball
El seu vuitè treball és un doble CD on col·laboren veus com les d'Elena Gadel, Manu Guix, Roger Padullés i Beth
La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya presenta aquest cap de setmana, a l’Auditori de Girona el seu vuitè treball, titulat ‘Tossudament Llach‘. Es tracta d’un doble CD que repassa els 50 anys de Lluís Llach dalt dels escenaris i que vol retre homenatge a un dels músics més importants del país. L’orquestra ofereix un concert divendres i un dissabte, on per primera vegada es fa una experiència així i, per tant, ha calgut arranjar la música al format simfònic.
El CD conté una recopilació d’una cinquantena de les peces més emblemàtiques de Llach, recollides en 15 temes, i interpretades en aquesta ocasió per la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya (SCCC) i les veus dels cantants d’Elena Gadel, Manu Guix, Roger Padullés i Beth, que hi col·laboren.
En total, seran 90 minuts de música i es repassaran les cançons més destacades de l’artista, amb peces que algunes només seran instrumentals, d’altres només cantades i d’altres cantades amb acompanyament instrumental que es van combinant. Pel que fa al nom del disc, ‘Tossudament Llach‘ pretén reflectir la resistència de Llach, la seva persistència, el fet que després de 50 anys encara sigui vigent la seva música.
El repertori de peces s’ha triat per votació dels membres de la SCCC. Tot i que no s’han revelat les cançons que s’inclouen, s’ha volgut posar èmfasi en el fet que l’objectiu és fer transcendir al màxim possible la música de l’artista. La Simfònica de Cobla i Corda és una formació musical inèdita, intergeneracional, que fusiona tradició i noves tendències.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
La Marató de Florència permet d’inscriure’s amb la nacionalitat catalana
L'organització entrega un dorsal amb la bandera de la senyera
La Marató de Florència permet de seleccionar la nacionalitat catalana a l’hora d’inscriure’s a la cursa. Es pot fer a través d’aquest enllaç on l’apartat de ‘Nacionalitat’ inclou l’opció ‘Catalogna’, és a dir, Catalunya. Un cop completada la inscripció, l’organització entrega un dorsal amb la bandera de la senyera, tal com mostra aquest usuari de Twitter.
Thanks #FirenzeMarathon for allowing Catalan runners to register and participate tomorrow under the flag of our own country.
Aquesta prova, que enguany organitza la seva 33a edició, forma part del calendari internacional i és considerada una de les vint maratons més importants. [Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi
El Cercle d'Economia s'omple de gom a gom per escoltar la trajectòria de la gran multinacional catalana, considerada estratègica pel govern dels EUA
D'esquerra a dreta: Víctor Grífols Roura, Antón Costas, Raimon Grífols Roura, Víctor Grífols Deu (fotografia: ABC).
L’any 2010 WikiLeaks va filtrar milers de cables que el Departament d’Estat nord-americà enviava a les seves ambaixades. En un explicava quins eren els 300 elements estratègics del planeta. De la península Ibèrica apareixien l’estret de Gibraltar, el canal de Gas que uneix Algèria amb Europa i la multinacional catalana Grífols. Per primera vegada molts ciutadans van sentir el nom d’aquesta farmacèutica que produeix a partir de derivats de la sang: immunoglobulines intravenoses (IVIG), albúmina i més productes extrets del plasma sanguini. És la primera empresa d’Europa en el seu camp, l’any 2015 va facturar 3.900 milions euros, el 95% fora de l’estat espanyol, té més de 14.000 treballadors i fàbriques repartides pel món. Són als Estats Unts, on compren sang de 27.000 persones diàriament. Bloomberg calcula que el president de l’empresa, Víctor Grífols, té una remuneració d’1,2 milions de dòlars l’any. És una de les grans multinacionals catalanes. Tot un imperi.
La segona vegada que el nom de Grífols va aparèixer amb força a la premsa va ser l’any 2014, quan el seu president, Víctor Grífols Roura, va demanar públicament al president Artur Mas que no s’arronsés amb el procés independentista i tirés endavant. Però les aparicions públiques de la família Grífols, són escassíssimes. I per això ahir el Cercle d’Economia, a Barcelona, es va atapeir per escoltar tres Grífols: el president, Víctor Grífols Roura (66 anys), i els dos homes que el substituiran a partir de Nadal: el seu germà petit, Raimon Grífols Roura, (52 anys) i el seu fill, Víctor Grífols Deu. (40 anys). Tots dos, consellers delegats.
Notícies del dia
Cada matí rebràs les notícies del dia a la teva bústia de correu
Entre els assistents, Andreu Mas-Colell, Marina Geli, Anna Balletbó, membres de la família Esteve i més integrants de la burgesia catalana. Tots van escoltar la història d’aquesta empresa de primera mà, dins el cicle ‘Capitans d’indústria explicats pels seus fills‘, moderat amb molt d’ofici per Xavier Cambra, editor del llibre Capitans d’indústria explicats pels seus fills, de Francesc Canosa, que dedica un capítol a l’empresa.
Per l’interès que té, VilaWeb ofereix avui la transcripció editada, gairebé íntegra, de la intervenció dels tres Grífols, que expliquen amb tota mena de detalls com funciona una multinacional per dins i també el seu origen i el futur previst. Així mateix, publiquem una part del debat.Si voleu veure el debat sencer en vídeo, ací es pot veure:
El primer de parlar va ser el president, Víctor Grífols. L’home que va enviar una carta demanant, si us plau, de no formar part de l’Íbex-35 espanyol. Veureu com v anar. I sabre també els orígens de l’empresa. Víctor Grífols Roura«Mon avi va néixer l’any 1880 i poc, i va fer medicina a Barcelona. Va anar a Alemanya el 1907 a fer un doctorat en transfusió sanguínia. S’acabaven de descobrir els grups sanguinis, i ell es va especialitzar en transfusió de sang. Abans de saber-se els grups sanguinis, hi havia mortaldats en la transfusió de sang. Va tornar aquí i va muntar un laboratori de transfusió. Va fer de metge, d’analista i de transfusionista. A la guerra civil el van involucrar en el banc de sang de Barcelona. Acabada la guerra, va decidir muntar un laboratori, perquè no volia exercir més la medicina. En va acabar tip. Era l’any 1940. Va muntar laboratori amb els seus fills, de vint i vint-i-un anys: el meu oncle, que era metge i farmacèutic, i mon pare, químic i farmacèutic. La guerra espanyola va ser molt important per la transfusió de sang. Es va avançar molt. Fins al punt que el doctor Duran va organitzar els bancs de sang anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Mon pare i mon oncle van viatjar-hi.
La sang, ho sabeu del col·legi, és de color vermell. I té diversos components: el plasma (un líquid de color groc) i, dins el plasma, tres tipus de cèl·lules vives (les plaquetes, els glòbuls vermells, i els glòbuls blancs). A la indústria els glòbuls i les plaquetes no ens interessen. El plasma, sí. Als anys quaranta i cinquanta, el donant donava sang, i la indústria es quedava el plasma i llançava les plaquetes i els glòbuls. El problema és que el cos humà tarda tres mesos a recuperar els glòbuls i les plaquetes (el plasma només és qüestió d’hores). Això feia que el donant, si volia tornar a donar sang, havia d’esperar tres mesos.
El meu oncle va inventar un mètode. En lloc de quedar-se el plasma i llençar els glòbuls i les plaquetes, ell les reintroduïa al cos del donant. Glòbuls i plaquetes dins el cos. A veure si així el donant es recuperava abans, i podia venir un cop per setmana, i no cada tres mesos. Va funcionar. I aquest és el mètode que avui es fa servir a escala mundial. El British Journal of Medicine va publicar-ne el descobriment l’any 1951. Aquesta és la tècnica que permet que la indústria tingui un sentit. Si hem d’esperar tres mesos per a tornar a tenir matèria primera, no funciona. Ara es podia tenir molta més sang. El meu oncle es va morir al cap de set anys, quan era molt jove (1958) i mon pare es va quedar la companyia. I va dir: o ens busquem algú que ens ajudi des de fora, o no ens sortirem. Ell havia dissenyat una centrifugadora. La va patentar i la va vendre a una empresa dels EUA. Es va convertir en el nostre soci a l’empresa. Teníem el 50% cadascú. Des de l’any 1966 fins a l’any 1999 hem tingut diferents socis al 50% i 50%. És difícil que el matrimoni duri. Però va durar. Fins a l’any 1999 no ens vam separar d’aquest mètode de meitat i meitat, però aquell any vam recuperar el 50%, perquè ens vam veure capaços de sobreviure sols. Va ser un gran avantatge que mon pare decidís que s’associava amb americans. Ara és moda criticar els joves perquè són immigrants. Això no és veritat. Nosaltres a l’empresa tenim expatriats, no immigrants. Uns 50 treballadors que van amunt i avall. I amb 100 euros van amb Ryanair on vulguin. Jo tant de bo hagués anat més temps a fora, hagués trigat més a tornar» Jo vaig néixer l’any 1950. Vaig mamar empresa des del primer dia. Tots sabem la misèria que hi havia. Em fa riure quan ara es parla de crisi. I em semblen bé les start-up, però que no plorin tant. Aquí tenim el doctor Esteve, que ens pot parlar d’aquells anys. A vint-i-tres anys em vaig incorporar a l’àrea comercial de l’empresa. Érem 120, o 200. Hi tenia els cosins. Un que és metge, i un físic. I no els va interessar portar-la ells. Vaig veure que mon pare estava molt sol i em vaig sentir obligat de continuar. Em sabia greu que no ho fes ningú. Jo havia viscut els patiments de mon pare i la família, i al final em va agradar bastant.
A la indústria de la sang, l’any 1980 la sida ens va agafar tots sense conèixer-ho. Fins al punt que al principi no se sabia ni què era. Es va definir com una síndrome. Fins al cap de tres anys no es va identificar que era un virus, el VIH. La indústria i les autoritats no sabien ni què fer ni què dir. El món dels hemoderivats va canviar totalment. A Espanya eren quatre empreses i no en va quedar cap. A Àustria, tres, i no va en quedar cap. Als EUA van tancar-ne dues o tres. L’ètica de les empreses, davant una amenaça com la sida, va ser un fet diferencial. Nosaltres vam fer un reactiu per a veure si el plasma nostre tenia sida o no.
L’any 1995, vam decidir que la nostra ambició era sortir d’Espanya. Gràcies a l’entrada d’Espanya a la Unió Europa es va poder fer. Vam tenir llibertat d’invertir, i viatjar. I mon pare va dir que les autoritats dels EUA llicenciessin la nostra fàbrica. Que fos aprovada per les autoritats EUA. Que poguéssim vendre allà. De fet, la nostra fàbrica va ser la primera d’Europa a vendre producte fet a Europa, als Estats Units.
Invertim un 4%, 6% en R+D. Passa que el nostre R+D és una mica senzill. Nosaltres hem de buscar per a què serveixen les 3.000 proteïnes que hi ha al plasma. El nostre R+D és investigar per a què serveixen. I de moment només se’n coneixen 25, de les 3.000. No hem de buscar coses fora del nostre entorn. Anem gastant aquest 6%. I fent patents. Unes seixanta.
Fa quatre o set anys, tots els polítics s’omplen la boca amb això de les start-ups. Jo no diré quan, però un dia em vaig sentir molt ofès. Era un lliurament de premis dels joves. Ens van premiar. I el polític de torn, el que va xerrar darrere meu, es va ficar amb els de l’Íbex. Han passat 75 anys des que es va fundar l’empresa i per desgràcia som a l’Íbex-35. I ara m’han d’insultar? Així no cal que animin els joves a créixer, doncs. L’any 2006 vam passar a borsa i el 2008 passem a l’Íbex-35. Jo els vaig enviar una carta. No volia estar a l’Íbex-35. No ho volia. I em van dir que això ho decidien ells. Ah, molt bé. Ens hi van ficar. I ara ens insulten? Ara crec que toca que ho deixi. La gent jove està molt ben preparada. I avui dia, tal com està el món, l’experiència no sé si és un grau. La meva àvia, l’any 1960, va agafar un atac d’apendicitis. A casa va haver-hi un gran drama a veure qui l’operava. I segurament, imagino, a mon pare li van donar dues ofertes. Un metge de 70 anys i un de 30. Mon pare devia agafar el metge de 70. Si m’ho diuen ara, jo agafo el metge de 30. Avui l’experiència no sé si té valor o és un llast. No és que estigui cansat, però crec que ja no em toca. Mon pare va fer igual: quan ell tenia seixanta-set anys m’ho va deixar a mi. Quan va fer la darrera patent tenia noranta anys, però anava a un altre ritme. Jo si puc faré com ell: molestar tan poc com sigui possible. No tinc ganes de perpetuar-me. La gent jove ha de tenir la seva oportunitat. Sóc jo que els pressiono. Raimon Grífols Roura, conseller delegat «El meu germà Víctor ens passa una patata calenta. Però tranquils, jo sé on viu! Ha ha! Jo no sóc tan conegut com el Víctor. Sóc advocat. I ens portem catorze anys. A casa hi havia dos banys. Un era un laboratori del meu pare, ple de tubs. La família fèiem servir l’altre. Vull dir que l’empresa l’he mamada des de ben petit. Acabo la carrera d’advocat l’any 1990 i m’incorporo al despatx que porta els temes de Grífols. Al cap de cinc o sis anys comença a haver-hi problemes de caràcter tècnic amb el soci. Qüestions de qualitat, que per nosaltres és bàsic. En el nostre sector, és bàsic. Veiem que no podem continuar amb aquesta gent perquè tenim criteris tècnics diferents. I van sorgir discrepàncies. I arriba un moment, el 1998 o 1999, que ens criden a Nova York els americano-japonesos que teníem de socis i ens diuen que ens faran una proposta que no podrem refusar. Us comprem la vostra part per aquest preu. Aleshores es fumava, i vam baixar al carrer a fer una cigarreta. Quina oferta! No es pot refusar, ens anàvem dient entre cigarreta i cigarreta. I vam dir, escolta, i si en comptes de vendre, comprem? Passa que no teníem ni un duro. Vam tornar a dalt. Aquesta oferta és tan bona que no es pot refusar. Cert. Però per aquest preu us la comprem nosaltres. No es vam poder desdir. D’aquí a un mes us farem proposta formal, els vam dir. Arribem a casa i veiem el pare. Ara què fem? No teníem crèdit, ni diners, ni res. Ens vam espavilar buscant gent. Ens va anar bé.»
«Passa que ho vam comprar per 150, i no per 300, com demanaven, diu son germà Víctor.» [Rialles del públic.]
«Sí, vam anar rebaixant. El soci americà, a més a més, era propietari dels centres on nosaltres compràvem el plasma. Teníem fet un contacte amb ells. Ara ens ho tallaran, vam pensar nosaltres. La segona operació, per tant, va ser buscar un altre proveïdor de plasma. I comprar la fàbrica. Vam trobar un senyor que ens va interessar, i vam pagar-li de mica en mica, com vam poder. Ara aquest senyor és molt amics nostre.
L’any 2001 treballàvem per entrar a la borsa. Però, si ho recordeu, l’any 2001 van caure les torres bessones, i vam haver d’ajornar-ho. Una de les idees era poder pagar la companyia de plasma que havíem comprat al senyor. El 2004 vam tornar a intentar sortir a borsa. Vam fer més voltes que un ventilador. Però finalment, a l’hora de fixar el preu, a ningú no li va interessar Grífols. I vam dir pleguem, anem cap a casa , ja tornarem més tard. Uns bancs ens van ajudar, i l’any 2006 vam tornar a provar-ho. I aquesta vegada va ser un gran èxit. Va ser un gran èxit perquè la gent va veure que les coses que havíem dit que faríem el 2004, les havíem fetes. Van veure que complíem. Com a advocat he viscut guerres. Una va durar un any i mig. L’any 2011 ens va sortir l’oportunitat, de manera inconscient, de comprar una companyia el doble de gran que la nostra. Als EUA. Vam veure que érem el matrimoni perfecte. Ells eren molts forts als EUA i amb uns productes determinats. Nosaltres érem molt forts a Europa i amb uns altres productes. El problema que vam tenir, més enllà de l’import, van ser les autoritats americanes. Per defensar la competència, quan veuen concentració, hi posen problemes. I a més, just en aquella època, un dels competidors va tancar uns quants mesos. I les autoritats van posar-hi moltes pegues. Vam estar un any i mig lluitant a Washington, i convencent-los que era bo per al mercat. Víctor Grífols Deu, conseller delegat «Jo sóc fill del Víctor i intuïa que un dia m’arribaria la proposta, que va arribar més d’hora que no em pensava, i la vaig agafar encantat. I amb por. Per sort, el Raimon també hi és. I el Víctor no marxarà el 2 de gener i si el necessitem ens ajudarà. Jo vaig estudiar administració d’empreses a Barcelona, a l’IQS, i el 2001 em vaig incorporar a l’empresa. La meva trajectòria sempre ha estat a l’àrea financera. En diem control de gestió. És una àrea que et permet de veure tota la dimensió de la companyia. Des del cost de la matèria primera fins al preu de venda a l’últim mercat que has llençat. Et permet una visió global. No conec el producte des d’un punt de vista científic, però no crec que sigui cap handicap. Sí que crec que haver tocat tots els punts de la companyia em dóna cert bagatge.
Jo el fet del 50% i 50%, no l’he viscut. No l’he patit. I ara no estem en aquesta dinàmica. La magnitud ara ens permet d’anar sols. La darrera compra que hem fet és la divisió de diagnòstic de Novartis. Ens hem trobat que ells tenien dos grans contractes, amb empreses que hi són també al 50% i 50%. Ara treballem per a desfer aquests contractes. Hi treballem. Per tornar a tenir tot el control. Per estar segurs que la qüestió de la qualitat i seguretat es fa seguint el nostre criteri.
La primera cosa que vols és expandir-te a Portugal, si ets espanyol. Vam anar-hi. El segon lloc on penses, pel tema de l’idioma, és Sud-amèrica. Vam fer Xile, Mèxic, el Brasil. Però un capítol a part són els EUA. La matèria primera de la nostra empresa, el plasma, prové dels EUA en un 95%. L’any 2001 vam veure que valia la pena llançar-se a la piscina. I vam fer integració vertical. On vam trobar-la? Als EUA. Vam decidir de comprar el nostre proveïdor de plasma. Vam fer integració vertical. En aquell moment va ser arriscat. Volia un capital. Ara veig entre el públic un auditor que ens demanava si tenia sentit econòmic. Ara no en dubta ningú. Va ser trencador, la gent no estava integrada, i les empreses no es proveïen elles mateixes de la matèria primera.
Hem fet una altra compra a Los Angeles, i la compra gran, Talecris. Aquestes dues compres ens van donar capacitat de producció. Vam doblar. I aquesta gent ens van donar cota de mercat. Ara tenim un 15% o 20%.. La lectura que en voldria fer és per què ho vam trobar als EUA i no a Alemanya o el Japó? Perquè als EUA tenen clar el business. Van de cara a barraca. I al món nostre o vas de cara a barraca o fracasses. Per exemple: als EUA és inconcebible que no paguis factura. De mitjana paguen a 30 dies. Al Canadà, és 10 dies. Per concloure: la millor subvenció que pot fer un estat és pagar a temps els proveïdors. Prefereixo això que subvencions. Debat:
—Pregunta: La seva matèria primera té una característica: donar sang està unit a certs valors. Pagar per això és una cosa dolenta per si mateix. Quines pegues hi ha en els països per comprar sang? És anar-los a buscar?—Víctor: Aquest és un tema molt complicat. Quatre coses. Espanya és autosuficient en un 30%. La resta de la sang la d’importar. El Regne Unit, des de les vaques boges, ho ha d’importar tot. Alemanya, Àustria, i República Txeca són les excepcions. Tot el plasma ve dels Estats Units. Has de buscar plasma on hi ha civilització. Gent amb DNI i adreça. Qui treu plasma de l’Índia? Impossible. No sabríem qui és el donant. Sense els EUA no hi hauria medicaments de plasma. Pensa que per un hemofílic, necessitem 900 donants de plasma. I el donant ha de venir contínuament. O el pagues, o no ve. Fins a l’any 1985 a Espanya havíem tinguts centres de plasma, però els van tancar tots. El motiu, no el sé. Però al final, no és autosuficient, tampoc. I ha d’importar-la de fora.
—Pregunta: En un tema com el vostre, fins a quin nivell teniu científics decidint? —Raimon: El director científic de la companyia és Déu. No es pren cap decisió si no ho diu el director científic. —Pregunta: Tot i estar a borsa, la família teniu el control de l’empresa? —Víctor: Avui la família té un 32% de l’empresa. Inclosos els cosins, i els fills dels cosins, i etc. Però no hi ha cap pacte familiar. Res escrit. Poden fer el que vulguin: vendre accions, o comprar. És sorprenent però avui en tenen més que fa deu anys. Senyal que se senten ben tractats. Tant se’m dona el control. M’interessa que vagi bé, la controli qui la controli. Jo ara aniré de president d’administració, que és un càrrec de xixinabo. Ja no és executiu. No és el mateix que ser conseller delegat. Algun dia jo plegaré i el Raimon farà de president. Jo també vaig estar de conseller delegat amb un altre delgat. El de l’empresa que tenia el 50%. Jo amb aquest tema hi he estat molt a gust. Manegar el 50 i 50 té el seu mèrit. No et pots barallar. Estic més a favor del 50 a 50, que d’un 51 i 49. Demostra més bona fe. L’altre ensenya que sempre hi ha algú que vol manar més. —Preguntar: Què opineu de la Xina? Hi teniu presència? —Víctor: Vaig anar-hi per primera vegada el 1983. Un any després que Nixon jugues al ping pong. Hi venem productes. A la Xina només es pot vendre albúmina. És molt mercat per a nosaltres. A la Xina ara s’estan preparant, i copien el model americà. Seran autosuficients. Nosaltres estem ajudant els xinesos en com fer-ho. —Anna Balletbó (PSOE) ex-diputada: He quedat fascinada. He trobat una explicació fantàstica. La llavor de l’èxit és passió per la feina, la seguretat, i que el món és petit? És això? —Víctor: Aquesta vida sempre s’ha de donar el valor que cal a la sort. Hem tingut la dosis de sort necessària. La seguretat en el nostre producte és el més important. Els hemoderivats o et curen, o et maten. Podem salvar la vida d’un hemofílic, però si li passem la sida, el matem. Això nostre és la seguretat. I la seguretat no té final. Nosaltres als EUA rebem 27.000 donacions de plasmes diàries. A Catalunya, 3.000 al mes. Cada donació de plasma, requereix deu anàlisis per seguretat. Això són 270.000 anàlisis diàries. Si ens equivoquem, hem begut oli. Sabem la traçabilitat. Sabem els donants, el DNI, en quins centres, amb quin fabricant. I això no té final. —Marina Geli, ex-consellera de Sanitat: Abans ha sortit el tema: a Espanya als anys vuitanta es van tancar els centres de plasma, amb la idea que els donants altruistes eren més segurs, que no els remunerats. I no hem estat capaços de debatre-ho seriosament. I al final hem de comprar producte que es podria fer aquí. —Víctor: I es compra als Estats Units. A escala mundial som 7 competidors. De fet, 3 o 4 ens repartim el 75% del mercat. I tots tenim plasma americà. L’any 2025 la nostra previsió és que doblem. I la competència suposo que també. Això vol dir que no hi ha plasma americà suficient per a tots. D’aquí a uns anys, si falta producte als EUA, vindrà el senyor Trump, o el senyor que tingui trempera, i dirà el plasma americà, pels americans. No és proteccionisme. Nosaltres traiem 40 dòlars al gram de plasma, aquí. I als EUA, 60 dòlars. Allà paguen a 30 dies, i aquí a 400. —Marina Geli: Hi ha mercat de cèl·lules per a fer regeneració. Anireu per aquí? —Víctor: Tenim certes inversions en I+D en aquest camp: cultiu cel·lular, i cèl·lules mare. Tenir un medicament ens costarà uns anys. Però ara ja apliquem una política d’invertir en empreses externes que s’hi dediquen, per estar-hi ficats. En alguns hi tenim un 60%, o 20%. Depèn.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
L’estratègia financera del govern per a salvar el moment crític de la independència
Serà capaç de recaptar els imposts multitudinaris? Què farà per fer complir la nova legalitat proclamada en aquesta matèria? Podrà manllevar diners a cap estat amic?
Reunió del consell executiu del govern de la Generalitat.
Aquesta és una de les incògnites més qüestionades del procés cap a la independència. Com s’ho farà el nou estat acabat de proclamar per esdevenir econòmicament viable i solvent des del primer moment? Com s’ho farà per encarar els pagaments i despeses pròpies del període autonòmic i també les del període republicà? Serà capaç de recaptar en massa els imposts de ciutadans, empreses i institucions? I si no paguen, què farà per fer complir la nova legalitat proclamada? I fins que el sistema tributari no funcioni al cent per cent, podrà manllevar diners a ningú? Hi haurà cap estat amic? Caldrà acudir als fons d’inversió privats? Algú deixarà diners al nou estat? I què farà l’estat espanyol mentrestant?
És evident que no hi ha respostes segures ni tancades a totes aquestes preguntes. Si de cas, hi ha previsions i estratègies que caldrà confirmar sobre la marxa. I això tan sols es podrà fer si abans s’han fet tots els passos necessaris per a tenir una estructura d’estat ben greixada i dimensionada per a assumir les noves càrregues d’un estat sobirà. Aquesta és la tasca actual d’un equip coordinat al Departament de Vice-presidència i Economia del govern de Junts pel Sí. El departament presidit per Oriol Junqueras treballa en el desplegament de la hisenda pròpia per tenir la dimensió i la preparació tècnica necessàries en el moment polític de la desconnexió. Els quatre pilars del desplegament Aquest desplegament ha de portar el govern al control ple del sistema tributari amb capacitat d’actuació sobre tot el procés de liquidació tributària i de constrenyiment (en cas que un ciutadà, empresa o institució no satisfaci les obligacions fiscals). I és un desplegament que es fa sobre quatre pilars: el personal i la xarxa d’oficines; el sistema informàtic matricial; la legislació del codi tributari; i el coneixement i les dades d’activitat econòmica i patrimonial. La hisenda pròpia ha d’avançar en tots quatre aspectes per satisfer les necessitats competencials d’un estat independent. Actualment, el govern desplega tots els elements que formen part encara del tram autonòmic. La resta estarà a punt en el moment de l’aprovació de les lleis de desconnexió, el juny o juliol del 2017, que portarà a la celebració del referèndum al setembre.
Segons les fonts consultades per VilaWeb, fins al juliol, la situació no tindrà cap complicació: es desenvoluparan al màxim les competències ja reconegudes de la Generalitat per a esprémer la recaptació executiva dels imposts propis. Però és evident i sabut que el gruix dels ingressos per imposts està en els multitudinaris (IRPF i IVA), la gestió dels quals no depèn actualment del govern català. I és aquest pas –l’assumpció d’aquesta gestió i cobrament– el més delicat o complicat del procés cap a la independència des d’una perspectiva fiscal. La jugada del moment zero L’estratègia del govern en aquest sentit ha estat la de l’aliança d’administracions. Expliquem-nos: una part substancial de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) la trobem en un volum important de funcionaris i treballadors de l’administració pública que aquesta legislatura és governada pels partits compromesos amb el procés constituent de la república catalana. Parlem de centenars d’ajuntaments –que han expressat molt sovint el compromís amb el procés–, les quatre diputacions, els consells comarcals i, evidentment, l’administració autonòmica. Quin és l’objectiu del moment zero? Que totes aquestes administracions liquidin l’IRPF amb l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), d’acord amb la nova legislació aprovada el juny o el juliol del 2017.
El govern pot ser que no tingui la força per a actuar des del primer moment sobre la totalitat de les empreses del país. La previsió actual és que hi haurà un volum d’empreses que també actuarà de manera automàtica segons la nova legalitat i l’ordre de liquidar els imposts a l’ATC, però no es pot comptar que això passi amb totes. Per tant, convindrà començar per les administracions públiques, que afecta d’una sola tirada un gruix important de les rendes de Catalunya. I, és clar, comptant també que hi pot haver excepcions marcades pel color polític d’alguns ajuntaments que no segueixin aquestes directrius. I quan ha de passar això? El calendari marcat en el full de ruta no dóna pas gaire marge. Si les lleis de desconnexió s’aproven el juliol del 2017 i es vinculen al resultat afirmatiu d’un referèndum que es preveu la segona quinzena de setembre, el canvi d’agulles tributari pot esdevenir-se a l’octubre. I això situa el moment decisiu al divendres 20, que és quan s’haurien de fer les liquidacions d’IRPF del mes. És en aquest moment quan les administracions públiques catalanes passaran a ingressar l’IRPF dels seus treballadors a l’Agència Tributària de Catalunya. I a continuació, què? Si això passa d’aquesta manera, el govern català comptarà amb uns ingressos que li poden servir per a assumir les despeses de les primeres setmanes. Però és evident que l’estabilització d’aquesta situació tampoc no serviria per a finançar les despeses corrents de la nova república. Per tant, caldria comptar que una sotragada d’aquesta dimensió portaria l’estat espanyol a una inestabilitat econòmica perillosa. Com reaccionaran els mercats quan es demostri que la comunitat econòmicament més forta i solvent de l’estat comença a separar-se i que un volum molt majoritari de les seves institucions deixen d’ingressar un impost multitudinari a les arques estatals? Com serà la qualificació del deute públic espanyol en aquell moment? Podrà suportar-ho l’estat espanyol? Com actuaran els principals tenidors del deute de l’estat?
Una dels supòsits d’aquest moment decisiu és que l’estat es trobi obligat, per interès propi, a seure a la taula de negociació amb el govern català. El risc de no fer-ho, si el govern català aguanta la pressió –que també hi serà i potser encara més forta–, serà molt gran per a l’estat espanyol. I seure a la taula de negociació té moltes conseqüències possibles. Per exemple, que la negociació sigui sobre el repartiment d’actius i passius i el calendari d’execució d’una independència finalment pactada. Aquest seria l’objectiu més desitjat pel govern, perquè desencallaria la resta d’aspectes que han de fer entrar el procés en una via d’estabilitat i seguretat institucional a Catalunya i al món. Suport extern? Un altre supòsit del qual s’ha fet molta literatura per al desenvolupament dels primers mesos de la independència és el que apunta al finançament extern. S’ha parlat d’un crèdit pont i de fórmules per a les quals un estat tercer podria acompanyar financerament la independència de Catalunya. Experts en la matèria consultats per VilaWeb diuen que totes aquestes especulacions no es podran constatar fins al moment de la veritat. És difícil, segons aquestes fonts, que un estat tercer es comprometi amb un estat nou si aquest està en conflicte obert amb l’estat matriu. Tanmateix, hi ha fórmules no directes per a les quals un estat podria estar darrere del finançament extern de la naixent república catalana.
Sigui com sigui, l’opció que tindria més probabilitats seria la d’acudir als fons d’inversió privada, que exigirien al govern de la Generalitat uns comptes equilibrats. És a dir, que el govern fos capaç de pagar la despesa corrent (els serveis prestats als ciutadans) amb els imposts dels seus ciutadans i empreses. Actualment, el govern es troba obligat a pagar despesa corrent amb deute. Per això, les mateixes fonts consultades veurien incomprensible de fer un gest polític que havia exigit la CUP anteriorment, com ara l’impagament del deute. Un gest d’aquesta mena, diuen, tancaria totes les vies de finançament extern de la Generalitat per als mesos decisius de la independència.
La capacitat recaptatòria dels primers moments i la possibilitat d’acudir al finançament extern seran dues claus per a fer viable econòmicament la independència. Per a arribar a aquest punt, cal haver exhaurit prèviament el tram autonòmic i arribar al juny o al juliol amb tota l’arquitectura legal i estructural preparada. Segons ha pogut saber VilaWeb, aquesta és ara la preocupació del govern.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
La revista "Nature" publica un dossier especial sobre la bioregió de Catalunya
La prestigiosa publicació científica analitza com la recerca a Catalunya resisteix a la "tempesta" de la crisi i com ha esdevingut un "referent internacional"
per ACN 23/11/2016
el Món
Nature
La revista científica 'Nature' es fa ressò de la recerca a Catalunya en un dossier especial que es publicarà aquest dijous i que ja es pot llegir online des d'aquest dimecres a la tarda. Amb el títol 'Focus a Catalunya: Mantenint un curs estable a través de la tempesta', l'especial explora els factors que han permès a la bioregió de Catalunya esquivar la crisi financera que "ha colpejat amb duresa" l'estat espanyol i preservar la recerca "en un estat de forma sorprenent". Segons recull l'article, firmat per la periodista Anna Petherick, Catalunya va rebre del 2007 al 2015 180 ajudes del European Research Council (ERC), més que totes les altres setze comunitats autònomes juntes. Per al director del Biocat, Albert Barberà, la iniciativa amb 'Nature' "ajuda a posicionar la bioregió de Catalunya com un referent internacional".
El dossier especial de 'Nature' dedicat a la recerca a Catalunya consta de vint pàgines, disset de les quals són entrevistes a investigadors i anuncis de centres de recerca. En total, hi han participat 25 experts i professionals del sector. Es tracta de l'especial amb més participants de la història de 'Nature' dedicat a una bioregió que no és un estat.
La revista explica que amb la crisi econòmica el govern espanyol va reduir el pressupost en recerca i desenvolupament un 39% en cinc anys. Tot i aquesta retallada dràstica, la producció d'articles d'investigació a Catalunya ha resistit i els centres han aguantat en les principals classificacions internacionals d'universitats i instituts de recerca.
L'autora de l'article destaca el paper de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), que la Generalitat va crear el 2001 per atraure investigadors amb salaris competitius a nivell internacional, una política que "va funcionar" en àrees estratègiques com la genòmica, la fotònica o la supercomputació. La periodista assenyala que Catalunya havia alçat murs de contenció quan la "tempesta" va arribar.
La Sagrada Família tindrà finalment llicència de l'Ajuntament de Barcelona | Adrià Costa
L’Ajuntament de Barcelona i la Junta Constructora de la Sagrada Família han acordat crear una comissió tècnica per treballar conjuntament de cara a "regularitzar" durant el 2017 la manca de llicència d’obres del temple i que en disposi i comenci a pagar-la l'any que ve, un assumpte pendent des de fa més de 100 anys, ha informat aquest dimecres el consistori en un comunicat.
Ho han pactat el govern municipal d'Ada Colau i representants del patronat en una reunió aquest dimarts, la qual ha servit per iniciar converses per "regularitzar aquesta anomalia històrica" de la falta de permís, segons ha expressat la tinent d'alcalde d'Urbanisme, Janet Sanz, que va encapçalar la trobada juntament amb el president delegat de la junta constructora del temple, Esteve Camps. La trobada s'ha celebrat després que, a principis d'octubre, l'Ajuntament ja expressés que volia que la basílica pagués permís d'obres.
Unmute
Advertisement
Current Time 0:00
/
Duration Time 0:30
Loaded: 0%
Progress: 0%
Stream TypeLIVE
Remaining Time -0:29
Playback Rate
1
Chapters
Chapters
Subtitles
subtitles off
Captions
captions settings
captions off
Segons l'Ajuntament, la comissió servirà per definir una proposta que "doni cobertura tècnica i jurídica" al projecte. La formaran equips tècnics del consistori i de la junta de la Sagrada Família, i serà on, durant els pròxims mesos, se cercaran propostes consensuades tant pel que fa al procés per a la llicència d’obres com per l’estat dels treballs que s’estan executant.
El permís d'obres no serà retroactiu
En declaracions als mitjans, Sanz ha explicat que espera que el 2017 ja hi hagi "la primera proposta de llicència i, per tant, que es pugui haver formalitzat el pagament", i ha explicat que treballaran perquè es formalitzi al més aviat possible. Ha reiterat que no la cobraran retroactivament, perquè seria "molt complex", i mentre duri el procés no pararan les obres.
La primera reunió de la comissió serà en els pròxims dies. Sanz ha justificat la necessitat d'abordar el permís d'obres en aquest espai amb el fet que és un equipament "singular" a la ciutat, ja construït i en construcció, i del qual només consta el projecte que es va presentar el 1885 per demanar la llicència al llavors Ajuntament de Sant Martí de Provençals.
La Sagrada Família haurà de presentar ara el projecte amb uns "paràmetres mínims" que permetin obtenir el permís d'obres. Entre aquests paràmetres hi figurarien volumetria i l'alçada. A partir d'aquí es fixarà el cost de la llicència, i encara cal veure si la Sagrada Família pot gaudir d'alguna bonificació, cosa que el consistori encara no ha determinat.
Segons l'Ajuntament, "la voluntat compartida és trobar la millor solució tant per a la ciutat com per a la continuïtat de les obres, tot reconeixent la singularitat de l’equipament". En les properes sessions de treball, s’avançarà en la concreció de l’encaix del projecte en el seu entorn immediat, i es tindran presents els efectes que genera l’activitat del temple sobre la mobilitat urbana i l’espai públic.
Els veïns qüestionen l'activitat del temple
A més del govern de Colau, el projecte també el tenen en el punt de mira els veïns, els quals han reclamat diverses mesures com limitar el nombre de visitants del temple, i l'han denunciat a l'Ajuntament per unes columnes del davant de la futura façana de la Glòria que ocupen part de la vorera del carrer Mallorca.
Sobre les columnes, el consistori està ultimant els estudis topogràfics per comprovar quants centímetres de la vorera ocupen, però aquest aspecte "no té a veure" amb el projecte d'obres ni el pla especial de l'entorn del temple, ha precisat Sanz. També ha reiterat que "no és una prioritat" abordar l'afectació dels edificis del carrer Mallorca, els quals s'haurien de tirar a terra si es construeix l'entrada monumental a la façana de la Glòria.
Colau i CiU discrepen sobre les prioritats
No ho veu igual el líder de CiU i exalcalde, Xavier Trias, el qual reclama al govern de Colau que afronti la resolució de l'ordenació urbanística dels entorns del temple per tal que les famílies que estan afectades urbanísticament puguin veure una solució a la seva situació, i que les obres de la basílica puguin continuar amb la realització dels accessos al temple, ha informat CiU en un comunicat.
Trias s'ha reunit aquest dimecres amb Esteve Camps i l'arquitecte en cap de les obres del temple, Jordi Faulí, i a la trobada hi ha anat acompanyat de tres regidors del seu grup: Joaquim Forn, Jordi Martí i Francina Vila. L'exalcalde ha explicat que han encoratjat el patronat a "resoldre amb la màxima celeritat la qüestió administrativa de les llicències, per tal que es puguin centrar plenament en el que realment és important: l'avanç de les obres".
Durant la reunió, CiU ha mostrat "la seva preocupació perquè altra vegada el govern d'Ada Colau està posant sobre la taula qüestions i polèmiques forçades, que fan molt soroll però que estan molt lluny de resoldre els problemes reals de la ciutadania".
Segons CiU, amb això es referia als darrers anuncis i declaracions dels partits del govern municipal, BComú i el PSC, els quals Trias considera que no porten enlloc i "només sembren l'ombra del dubte" sobre la importància i continuïtat del projecte. Entre aquests pronunciaments hi ha el del regidor d'Arquitectura, el socialista Daniel Mòdol, que va titllar el temple de "mona de pasqua gegant".
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
25.11.2016 02:00 
El meu oncle es va morir al cap de set anys, quan era molt jove (1958) i mon pare es va quedar la companyia. I va dir: o ens busquem algú que ens ajudi des de fora, o no ens sortirem. Ell havia dissenyat una centrifugadora. La va patentar i la va vendre a una empresa dels EUA. Es va convertir en el nostre soci a l’empresa. Teníem el 50% cadascú. Des de l’any 1966 fins a l’any 1999 hem tingut diferents socis al 50% i 50%. És difícil que el matrimoni duri. Però va durar. Fins a l’any 1999 no ens vam separar d’aquest mètode de meitat i meitat, però aquell any vam recuperar el 50%, perquè ens vam veure capaços de sobreviure sols. Va ser un gran avantatge que mon pare decidís que s’associava amb americans. Ara és moda criticar els joves perquè són immigrants. Això no és veritat. Nosaltres a l’empresa tenim expatriats, no immigrants. Uns 50 treballadors que van amunt i avall. I amb 100 euros van amb Ryanair on vulguin. Jo tant de bo hagués anat més temps a fora, hagués trigat més a tornar»
Ara crec que toca que ho deixi. La gent jove està molt ben preparada. I avui dia, tal com està el món, l’experiència no sé si és un grau. La meva àvia, l’any 1960, va agafar un atac d’apendicitis. A casa va haver-hi un gran drama a veure qui l’operava. I segurament, imagino, a mon pare li van donar dues ofertes. Un metge de 70 anys i un de 30. Mon pare devia agafar el metge de 70. Si m’ho diuen ara, jo agafo el metge de 30. Avui l’experiència no sé si té valor o és un llast. No és que estigui cansat, però crec que ja no em toca. Mon pare va fer igual: quan ell tenia seixanta-set anys m’ho va deixar a mi. Quan va fer la darrera patent tenia noranta anys, però anava a un altre ritme. Jo si puc faré com ell: molestar tan poc com sigui possible. No tinc ganes de perpetuar-me. La gent jove ha de tenir la seva oportunitat. Sóc jo que els pressiono.
Com a advocat he viscut guerres. Una va durar un any i mig. L’any 2011 ens va sortir l’oportunitat, de manera inconscient, de comprar una companyia el doble de gran que la nostra. Als EUA. Vam veure que érem el matrimoni perfecte. Ells eren molts forts als EUA i amb uns productes determinats. Nosaltres érem molt forts a Europa i amb uns altres productes. El problema que vam tenir, més enllà de l’import, van ser les autoritats americanes. Per defensar la competència, quan veuen concentració, hi posen problemes. I a més, just en aquella època, un dels competidors va tancar uns quants mesos. I les autoritats van posar-hi moltes pegues. Vam estar un any i mig lluitant a Washington, i convencent-los que era bo per al mercat.
—Pregunta: La seva matèria primera té una característica: donar sang està unit a certs valors. Pagar per això és una cosa dolenta per si mateix. Quines pegues hi ha en els països per comprar sang? És anar-los a buscar?—Víctor: Aquest és un tema molt complicat. Quatre coses. Espanya és autosuficient en un 30%. La resta de la sang la d’importar. El Regne Unit, des de les vaques boges, ho ha d’importar tot. Alemanya, Àustria, i República Txeca són les excepcions. Tot el plasma ve dels Estats Units. Has de buscar plasma on hi ha civilització. Gent amb DNI i adreça. Qui treu plasma de l’Índia? Impossible. No sabríem qui és el donant. Sense els EUA no hi hauria medicaments de plasma. Pensa que per un hemofílic, necessitem 900 donants de plasma. I el donant ha de venir contínuament. O el pagues, o no ve. Fins a l’any 1985 a Espanya havíem tinguts centres de plasma, però els van tancar tots. El motiu, no el sé. Però al final, no és autosuficient, tampoc. I ha d’importar-la de fora.
