El pont del Diable sobre el Llobregat, un món de llegendes
Destruït i construït diverses vegades, l'arc central del pont és el gòtic amb més llum de Catalunya amb aproximadament 37 metres
per Marta Maseras 12/01/2017
ElMón
Vista del pont del diable a Castellbisbal | Marta Maseras
Diu la llegenda que... "Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que valdria més donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, car no era altre el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de la fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra, i quedà dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes" (Recull Joan Amades 1890-1959).
Més conegut com el pont del diable de Martorell, una bona part també pertany a Castellbisbal, al Vallès Occidental. Construït a la part més estreta del riu Llobregat, el pont d'origen romà, cap al segle X aC, formava part de la Via Augusta, amb una llargada inicial de 130 metres i 10 metres d'ample, quasi horitzontal i de construcció senzilla, com es pot veure en els extrems del pont. Ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.
Placa incorporada al pont del Diable | Marta Maseras
Ha estat reconstruït diverses vegades. Completament destruït per una crescuda de riu, el van reconstruir l'any 1143. Cap al 1283 es va iniciar a càrrec de Bernat Sellés una restauració d'estil gòtic. L'arc central és el gòtic amb més llum de Catalunya amb aproximadament 37 metres. Aquest pont ja no permetia el pas de vehicles, destinat només a pas d'animals. Cap a l'any 1768, va ser reformat per Juan Martín Cermeño. I finalment l'any 1939 va ser destruït per l'exèrcit republicà per evitar l'entrada de tropes franquistes. El pont que veiem ara quan passem per l'autopista és una reconstrucció del 1963, seguint l'estil gòtic.
A un costat, a la part de Castellbisbal, hi trobem l'Arc del Triomf, que dóna entrada al pont. Segurament n'hi havia un altre a l'altre costat, que no s'hauria conservat. Aquí veiem algunes plaques amb inscripcions romanes que indiquen les legions romanes que hi van treballar al pont (legio X Gemina, IV Macedonia i VI Victrix).
Atents en passar el riu, el dimoni encara conviu entre nosaltres. Veritat o mentida..., el que sí que és cert, és que el Pont del Diable és de visita obligada.
Passejant per dalt del pont del Diable | Marta Maseras
Detall de l'arc central del pont del Diable a Castellbisbal | Marta Maseras
La recta final del procés posa els funcionaris a la diana de l'unionisme
Mariano Rajoy i Albert Rivera van sopar plegats amb els seus equips el passat dilluns a La Moncloa i, malgrat que amb tàctiques diferents, apunten els treballadors públics com a clau de volta per evitar que el Parlament tiri endavant les tres lleis de desconnexió
Mariano Rajoy i Albert Rivera, reunits en una imatge d'arxiu | Flickr PP
"La democràcia va de votar". La frase de Gabriel Rufián a l'últim programa de La Tuerka que presenta Pablo Iglesias no convenç PP i C's, que ja preparen les estratègies per afrontar el tram final del procés independentista i per fer avortar un encara hipotètic referèndum. Mariano Rajoy i Albert Rivera van sopar plegats amb els seus equips el passat dilluns a La Moncloa i –malgrat que aposten per tàctiques diferents- coincideixen a apuntar als funcionaris com a clau de volta per evitar que en els pròxims nou mesos el Parlament doni llum verda a les tres lleis de desconnexió i convoqui els ciutadans a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.
Rivera, molt crític amb la inacció de Rajoy durant el 9-N del 2014, ha emplaçat el govern espanyol a desplegar una campanya d'enviament de cartes com a mesura preventiva per evitar el referèndum. C's vol que l'executiu espanyol utilitzi l'administració i la justícia per redoblar la pressió sobre els funcionaris de la Generalitat advertint-los mitjançant la missiva de les conseqüències de desobeir les resolucions del TC. Objectiu: recordar que està en joc la seva carrera i impedir que –com va passar el 9-N- milers de funcionaris treballin com a voluntaris per fer possible la votació.
Rajoy rebutja operacions estridents, però mentrestant estreny el setge sobre els càrrecs polítics que han de donar cobertura institucional al procés
Rajoy, per la seva banda, rebutja operacions estridents, però mentrestant estreny el setge sobre els càrrecs polítics que han de donar cobertura institucional al procés –com Forcadell i els membres de la Mesa favorables a la consulta- i utilitza les resolucions dels tribunals per llançar advertències clares sobre el personal que administra, organitza i tramita les iniciatives encaminades a fer possible la desconnexió. El seu govern ja va incloure referències als funcionaris a la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional (TC) que permet els magistrats a suspendre o inhabilitar càrrecs públics que incompleixin les resolucions del propi tribunal, i des d'aleshores l'Advocat de l'Estat ha reclamat reiteradament al TC que faci menció expressa a les conseqüències dels incompliments.
A ulls de La Moncloa, aquesta estratègia ja ha obtingut èxits interessants com la renúncia del secretari del Parlament, Pere Sol, el setembre del 2016, poc després de rebre la notificació del TC per l'aprovació de les conclusions d'estudi del procés constituent. Dels set membres de la Mesa que van rebre personalment l'escrit del TC que els advertia de les conseqüències de la seva actuació, Sol era el més vulnerable, precisament per la seva condició de funcionari.
La Generalitat i els partits independentistes s'esforcen a contrarestar aquesta amenaça. Carles Puigdemont va assegurar aquest dijous a Catalunya Ràdio que "no es demanarà a ningú que desobeeixi" i l'executiu prepara la Llei de transitorietat jurídica que –malgrat la previsible suspensió automàtica per part del TC- ha de dotar els funcionaris d'una base per actuar al marge de la legalitat espanyola. El repte per al govern de Junts pel Sí és triple: desplegar un referèndum vinculant i amb garanties sense disposar de la llibertat de moviments de que va gaudir abans del 9-N i amb un executiu espanyol que ja té apresa la lliçó. I tot tenint en compte que La Moncloa disposa a més de la Llei de Seguretat Nacional que li permet fer-se amb el control dels Mossos en cas de necessitat.
Malgrat que Rajoy té la possibilitat de recórrer als mètodes que li demana Rivera, el president espanyol prefereix mantenir el nivell pressió actual
Malgrat que Rajoy té la possibilitat de recórrer als mètodes que li demana Rivera, el president espanyol prefereix mantenir el nivell pressió actual i evitar un enfrontament directe amb la Generalitat que torpedini encara més la credibilitat de "l'operació diàleg". Un cop més seva estratègia passa per no fer passos en fals, no donar oxigen a l'adversari i construir tanques que portin l'altra part a renunciar als seus postulats. En aquest cas l'objectiu és forçar els socis del govern de Junts pel Sí a desistir de mutu propi de la convocatòria del referèndum, fet que portaria a posar en stand-by el procés i convocar unes eleccions que obririen nous escenaris.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
Quant costa portar un centenar de tancs a Catalunya?
Els nous contractes tenen una durada mitjana de 52 dies, el lloguer a Barcelona ha pujat un 65,7% en cinc anys i la Generalitat paga més de 300.000 euros per la vigilància de dos immobles buits... entre altres dades ocultes
«La caixa B» analitza el cost de transport material militar cap a Catalunya | Ministeri de Defensa
La crisi del sistema institucional actual exigeix medicina en forma de transparència. La ciutadania reclama poder saber més, que el coneixement estigui a l'abast de la seva mà i que les parets de l'administració siguin de vidre, com a via per recuperar la confiança i per avaluar millor les polítiques públiques. I el cert és que tant l'Estat com la Generalitat i, cada cop més, el món local s'estan posant les piles. Els barrots que abans protegien els estudis, les dades i els informes desapareixen progressivament, gràcies a les noves tecnologies i a una conscienciació política creixent.
Ara bé, això no implica que la ciutadania estigui més informada. "Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat", alertava ja fa temps el periodista Ramon Barnils. Imagineu ara amb el torrent d'informació que tenim, tot a tocar d'un clic! La feina del periodista, per tant, passa a ser sovint la de filtrar totes aquestes dades i construir-ne un relat. Una tasca de priorització que força a deixar enrere algunes xifres que, tot i fetes públiques, queden emboirades per la immensitat d'internet, ja sigui perquè es consideren secundàries o perquè han estat eclipsades per d'altres.
L'objectiu de "La caixa B" serà fer un tast cada dissabte d'algunes de les xifres i dades de la setmana que, tot i interessants, han passat desapercebudes, la majoria vinculades a la gestió pública que ens afecta directament. Fins i tot amb un repàs d'algunes de les contractacions públiques més curioses dels darrers dies, per ser més conscients de amb què es gasten els recursos els governants. I ja us avanço que les despeses i actuacions de l'exèrcit es trobaran sovint en el punt de mira, com es pot comprovar ja tot seguit.
125.000€ per dur tancs a catalunya
L'Exèrcit de Terra espanyol va quedar reorganitzat formalment l'1 de gener. Per raons oficialment operatives i d'eficiència, entre altres canvis, el Regiment de Caçadors de Muntanya Arapiles 62, amb base a Sant Climent Sescebes (Alt Empordà) i el Bruc, s'integrava a la Brigada Orgànica Polivalent Aragó I. Una reorganització complexa d'entendre per al personal civil que comporta, per exemple, que arribin un centenar de tancs a la caserna empordanesa. Un trasllat que, segons ha admès el govern espanyol en resposta a la diputada del PDECat Míriam Nogueras, costarà uns 125.000 euros a l'erari públic.
Molt o poc? Tot depèn de amb què es compari. Aquesta mateixa setmana, la conselleria de l'Interior ha licitat per una mica menys -108.568,99 euros- la compra de 22 fusells d'assalt per als Mossos d'Esquadra i l'Exèrcit de l'Aire ha contractat recentment per 184.730,01 euros un servei d'assistència per al desenvolupament i manteniment de les seves pàgines web. Lluny, en tot cas, dels 2,5 milions d'euros en fundes de cascos que està disposat a gastar-se l'Exèrcit de Terra, en un contracte licitat recentment.
3.837 militars el 12-O
La cabra de la Legió, Miura, davant dels reis d'Espanya. Foto: Europa Press
Seguint amb temàtica militar, l'última desfilada militar del 12 d'octubre va ser deslluïda: només van poder volar 25 dels 56 avions previstos, per raons metereològiques. Tot i això, segons una resposta del govern espanyol a Units Podem, van participar en l'acte fins a 3.837 efectius de les Forces Armades. Amb quin cost? Els que venien de fora de Madrid van rebre dietes per a la manutenció equivalents a tres dies i mig (quatre, per als de Ceuta).
51,8 dies per contracte
L'atur està caient paulatinament. Ara bé, com denuncien alguns partits i sindicats, a costa d'una major precarietat i temporalitat. Així, segons concreta l'executiu central a una pregunta del PSOE, la durada mitjana de les noves contractacions el primer semestre del 2016 va ser de 51,8 dies, un 37% menys que el 2006, quan era de 82,2 dies. El 26% dels nous contractes firmats fins el juliol de l'any passat eren d'una setmana o menys i el 37,9% d'un mes o menys. Potser part de la raó la podem trobar en el fet que, com també admet el govern espanyol -aquest cop a pregunta de Compromís-, el primer semestre del 2016 fins a 377.436 treballadors van ser contractats per ETT per ser cedits a empreses usuàries, una xifra un 24,5% superior al mateix període del 2015.
+ 65,7% cost del lloguer
Foto: Adrià Costa
Ja vam avisar a principis d'any: Barcelona està vivint una bombolla del lloguer. Un nou estudi -aquest cop, del portal de cerca de pisos Mitula- ho constata de nou, ja que, segons apunta, el cost del lloguer hauria pujat a la capital catalana un 65,7% en cinc anys, dels 892 euros de mitjana el 2012 als 1.478 aquest inici d'any. Un increment superior als d'altres ciutats de l'Estat, per bé que el preu a Palma ha crescut també més d'un 40% i a Madrid prop d'un 20%, en el mateix període.
84,5% antibiòtics inútils per faringitis
La ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ha generat polèmica amb la idea d'augmentar el cost del copagament de les medicines per als jubilats. Malgrat que l'anunci no pretenia resoldre aquesta qüestió, el cert és que l'excés de medicació és un problema de la societat occidental actual. Ho demostren nombrosos informes, un dels quals fet públic per l'institut de recerca IDIAP amb dades preses el 2015 a centres d'atenció primària d'arreu de l'Estat que indica que el 84,5% dels antibiòtics prescrits en casos de faringitis i el 69,8% dels prescrits en infeccions respiratòries del tracte inferior (com bronquitis o pneumònia) són innecessaris. Amb les conseqüències negatives per la salut que això comporta i sense comptar amb els casos d'automedicació...
I ara, algunes contractacions destacades que s'han obert a licitació o s'han adjudicat els últims dies:
7.989.993€
Quasi vuit milions d'euros és la quantitat que es gastarà el departament de Presidència per a la gestió i inserció d'anuncis a mitjans impresos relatius a campanyes de publicitat institucional i de redaccionals informatius, durant el 2017, a través d'un contracte adjudicat a Focus Media, SL. Són tan sols 4.000 euros més que l'any passat.
2.287.273€
Mantenir a ratlla els insectes i les rates de les clavegueres de Barcelona no és fàcil... ni barat. Li costarà quasi 2,3 milions d'euros durant dos anys a l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que ha contractat l'empresa Lokimica SA per a aquest servei, que haurà de vetllar per una xarxa de 1.648 quilòmetres.
303.062€
El manteniment de grans edificis no és una tasca senzilla, fins i tot quan aquests estan buits. I és que el Govern pagarà més de 300.000 euros a l'empresa Enerpro pel servei de vigilància permanent -24 hores al dia- a dos immobles desocupats propietat de la Generalitat, aquest 2017. Tenen més de 3.000 metres quadrats cadascun i es troben a la Rambla i al carrer d'Avinyó, a Barcelona.
242.000€
Us heu preguntat mai quan costen els recol·lectors de saliva que usa la policia per fer proves de detecció de drogues a la carretera? Si qui us ha aturat és la Guàrdia Civil, podeu estar fent gastar uns 4,84 euros a l'Estat, ja que aquest cos ha licitat la compra de 50.000 unitats per un màxim de 242.000 euros.
100.430€
Foto: Josep M. Costa
"Ja ha comprat la Grooooooooooossa!". Segur que aquest Nadal heu aplaudit o heu patit la campanya de la Grossa de cap d'any i, hàgiu pessigat algun premi o no, és possible que trobeu la famosa capgrossa que posa cara a aquest premi durant l'any, ja que la Generalitat està disposada a pagar fins a 100.430 euros pel disseny i implementació d'un pla de presència arreu del territori durant el 2017. Per cert, la producció del famós anunci de l'any passat va costar a l'executiu uns 243.016,4 euros. "I tu, què carai estàs esperant?".
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SócNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
El president considera que és la millor manera de "correspondre a l'immens honor" que li va fer el Parlament avui fa un any
Opinió
EL PERIÓDICO / BARCELONA
Dimarts, 10 de gener del 2017 - 11:56 CET Carles Puigdemont ha aprofitat, aquest dimarts, el primer aniversari de la seva elecció com a president de la Generalitat per revalidar el seu "compromís" amb el procés independentista que està impulsant el seu Executiu. I ho ha fet a través d'una de les vies que utilitza amb més agilitat: les xarxes socials.
Així, en un apunt al seu compte de Twitter, Puigdemont assegura que "complir el compromís" de culminar amb èxit el procés -proclamat des de la tribuna del Parlament el dia de la seva investidura- "és la millor manera de correspondre a l'immens honor" d'avui fa un any, quan va ser elegit president amb els 62 vots de Junts pel Sí i 8 de la CUP.
Espanya continua creant-se enemics (ara a Letònia)
«Anhele veure la cara que faran Dombrovskis i el govern de Letònia quan Espanya els diga que –si us plau!– no facen cas del resultat del referèndum català»
Espanya, com és ben sabut, és un país peculiar. On s’ha documentat, per exemple, que hi ha unitats de la policia que reben ordres del govern per fabricar dossiers dedicats a empastifar polítics de l’oposició. I on hi ha mitjans que publiquen les filtracions d’aquestes unitats sense ni tan sols comprovar-les.
Estan tan acostumats a fer aquestes coses, absolutament anormals en democràcia, que ja no ho troben lleig. I com que ni entenen que això siga lleig, lògicament ve un moment que, pretenent empastifar qui siga, trepitgen una línia vermella i es creen enemics de la manera més estúpida que hom puga imaginar.
Ara els ha passat. Si ho recordeu, fa gairebé un any que la revista Interviú va publicar un article increïble, en què s’acusava el vice-president de la Unió Europea, el letó Valdis Dombrovskis, d’haver cobrat per unes declaracions amables amb el procés de Catalunya cap a la independència quan era primer ministre de Letònia. Les acusacions es basaven en un suposat informe de la policia espanyola que deia que els Pujol li havien pagat sis milions d’euros en compensació i que qualificava Dombrovskis de ‘corrupte’ i el considerava una persona que volia ‘fer mal a Espanya’. Aquell dia, profundament impressionat per l’abast de la bestiesa, vaig escriure un editorial que es titulava ‘Han d’estar molt desesperats per a organitzar xous com el de Dombrovskis‘
Evidentment, la Comissió Europea ni tan sols en va fer cas. Dombrovskis va dir que allò era una bestiesa sense cap ni peus i ho va considerar un insult personal. Però, com és normal, a Letònia l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció es va aplicar a esbrinar si allò era cert. Finalment, ahir aquesta oficina va emetre un comunitat en què deia que, després d’haver investigat l’afer, no havia trobat cap indicació que això que diu la policia espanyola fos veritat i que, per tant, descartava rotundament de dur a judici l’ex-primer ministre.
Anhele veure la cara que faran Dombrovskis i el govern de Letònia quan Espanya els diga que –si us plau!– no facen cas del resultat del referèndum català.
P. D. No espereu pas cap rectificació ni d’Interviú ni de la policia espanyola ni disculpes de l’estat… No saben què és, això.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
S’ha mort el presitigiós sociòleg polonès Zygmunt Bauman
És l'ideòleg de la societat líquida
Imatge en un primer pla de l'escriptor polonès Zygmunt Bauman, en una conferència de premsa a Barcelona el 16 de febrer del 2016.
El cèlebre sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman, ideòleg de la societat líquida, s’ha mort avui a noranta-dos anys. S’ha mort a Leeds, segons que ha informat la premsa polonesa.
Va ensenyar sociologia a la Universitat de Varsòvia entre el 1954 i el 1968. Aquell any, en una purga antisemita, va perdre la plaça de professor i va emigrar a Israel. D’ençà del 1971 vivia a Anglaterra, on va ser professor de la Universitat de Leeds, fins que es va retirar el 1990. Les seves primeres obres eren en polonès. A partir del 1972, va publicar els seus assaigs i estudis en anglès.
El novembre del 2014, els dies previs al 9-N, Bauman va signar el manifest ‘Deixeu votar els catalans‘, juntament amb més personalitats internacionals, com ara Desmond Tutu, Adolfo Pérez Esquivel, Ken Loach, Noam Chomsky i Colm Tóibín. El manifest deia:
«Aquesta exigència ferma de votar és el resultat d’una llarga sèrie de desavinences entre els governs de Catalunya i d’Espanya sobre el grau d’autonomia cultural, política i financera de què haurien de gaudir els catalans, malgrat els diversos intents que hi ha hagut d’arribar a una solució acceptable.
Tal com mostren els precedents quebequès i escocès, la millor manera de resoldre les disputes internes legítimes és emprar les eines de la democràcia. Evitar que els catalans votin sembla contradir els principis que inspiren les societats democràtiques.
Així doncs, fem una crida al govern espanyol i a les seves institucions, així com als seus homònims catalans, a treballar conjuntament perquè la ciutadania de Catalunya pugui votar sobre el seu futur polític i que es negociï de bona fe d’acord amb el resultat.»
Les obres de Bauman traduïdes al català són: Identitat. Converses amb Benedetto Vecchi (Universitat de València, 2005). Una aventura anomenada ‘Europa’ (Arcàdia, 2006). Noves fronteres i valors universals (CCCB, 2006). Els reptes de l’educació en la modernitat líquida (Arcàdia, 2007). Temps líquids. Viure en una època d’incertesa (Viena, 2007). Desconeguts a la porta de casa (Arcàdia, 2016).
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Toni Soler: ‘No es pot proclamar la independència durant un any’
Entrevista al director del 'Polònia' i periodista, que acaba d'editar el primer número de la revista el Món d'Ahir
El Món d’Ahir és l’últim fill de Toni Soler. Aquest Nadal ha vist la llum aquesta revista gruixuda trimestral dedicada a la ‘història d’autor’. És un punt d’intersecció entre la història, el periodisme i la literatura que pren el nom de les delicioses memòries de Stefan Zweig. Dues-centes pàgines de relats d’història de to periodístic i sense pressa. Soler dirigeix la revista editada per la seva productora, Minoria Absoluta, i recupera una passió per la història i per la narració de qualitat que no ha abandonat mai. En aquesta entrevista, parlem del Món d’Ahir, del món d’avui (el ‘Polònia’) i del món de demà (la independència). Soler reflexiona sobre la influència del ‘Polònia’ en la política catalana, l’humor com a desdramatitzador, el ritme del procés i allò que falta per assegurar el tret.
—Una revista de paper… en un món digital de pissarretes i mobilitat… i de més de dues-centes pàgines? —Havíem de demostrar que podia ser així. Havíem de fer un producte tan bonic a la vista i al tacte que la gent no es conformés de veure-ho en una pantalla d’ordinador o de cap aparell. I crec que ho hem aconseguit. Tant pel tipus de material com per la qualitat del disseny i la impressió, aquesta mena de producte te l’has de poder endur a casa. Si no, la sensació és que no se n’obté la millor versió. Aquesta era la idea. Creiem que el món digital arrasarà amb moltes coses, però hi ha una mena de producte que se sostindrà en el paper. Per això ho hem fet així. També perquè creiem que l’oferta de no-ficció o d’història d’autor en català anava coixa i podíem ajudar a millorar-la. Aquest gènere híbrid entre la història, el periodisme i la literatura tenia una possibilitat d’èxit. Hi havia un terreny a explorar. Tenim molt bons autors al país per explorar-lo.
—Stefan Zweig inspira la idea i la capçalera. Al primer número, hi surten Xammar i Pla… Teniu la sensació que cal recuperar un periodisme literari amb certa tradició i qualitat a Catalunya? —Recuperem aquest periodisme que ara ja és història. És de fa vuitanta anys.
—I ara n’hi ha, de periodisme com aquest? Té espais d’expressió? —Qui vol fer-ne, en fa en diversos mitjans. Sí que n’hi ha. També hi ha historiadors que són grans narradors. I grans narradors que expliquen molt bé la història. En qualsevol cas, la idea inicial del Món d’Ahir era publicar un 70% de material inèdit i un 30% de recuperació. Alguns dels textos recuperats no havien vist mai la llum en català, com el fragment de Chateaubriand sobre Napoleó –que hem traduït expressament per la revista– o les cartes de Plini el Jove a l’emperador Trajà. El cas és que volem publicar història per a ser llegida. Per a assaborir la lectura de la història. Ens sembla que tenim un avantatge sobre altres publicacions que tracten la història com allò que també és: una ciència social on els fets, l’anàlisi i les dades són centrals. No tan especulatiu ni tan fantasiós ni tan literari. Nosaltres cobrim aquest flanc. Toni Soler (fotografia: Oriol Bäbler).—Parlar d’història des del periodisme i la literatura… de l’historiador a l’autor (de l’objectivitat a la subjectivitat). Què us han dit els historiadors? Els ha agradat o s’ho miren amb recel? —No n’he rebut cap comentari. Hem rebut moltes impressions dels lectors. La revista és tan bonica i la gent és tan amable que quan la rep la penja a Twitter amb fotografies. Això diu molt de la proposta que hem fet. Els historiadors no n’han dit res. Almenys a mi. Em preocupava que alguns historiadors se’n sentissin exclosos. Hi ha uns quants historiadors que crec que escriuen molt bé. Però també n’hi ha que són bons bàsicament en el terreny de la documentació i la comprovació de dades. I aquests últims tenen una tendència lògica a censurar-se l’emotivitat per no afectar l’objectivitat de la seva feina. Però hi ha historiadors que són molt bons narradors i amb qui m’agradaria comptar. De fet, en aquest primer número hi ha un article inèdit d’Antony Beevor, que escriu molt bé. El seu article és potser el més dur de la revista perquè parla de la guerra.
—Del primer número, se’n dedueix una defensa dels valors nous i consolidats de casa combinats amb notes d’alta qualitat arribades de fora… L’encerto? —A cada número hi ha d’haver uns esquers. Són necessaris en una revista com aquesta. Noms que arrosseguin per ells mateixos. Hem tingut la immensa sort de comptar d’entrada amb Eduardo Mendoza, que ha estat tan amable d’escriure un text molt bonic de l’exposició de 1888, i Antony Beevor mateix. Volem alternar els grans noms amb noms no tan coneguts però amb molta qualitat. Noms del periodisme i la literatura més jove. Aquest contrast de mirades veteranes i fresques és bo per a la revista. Si podem ser una plataforma de noves veus, serà una sort.
—Tota en català, tret d’algunes peces? Quin enfocament lingüístic feu? —La revista és en català. Seria absurd de negar que si ho fem en català i no en castellà –que seria l’opció comercialment rendible– és perquè volem augmentar l’oferta en català i demostrar que té una demanda. Això no és cap caprici. Forma part del nostre pla de negoci i ha de ser rendible. Si no ho és, no continuarà. Per tant, la revista és bàsicament en català. Hi ha autors que escriuen habitualment en els dos idiomes i no se’ls ha fet cap suggeriment sobre la llengua. A Eduardo Mendoza no li vam dir res de l’idioma i ens el va enviar en català. A Guillem Martínez tampoc no li’n vam dir res i ens el va enviar en castellà. Suposo que s’hi sentia més còmode.
—Sorprèn aquesta proposta de Toni Soler i Minoria Absoluta paral·lela al ‘Polònia’, que poua en aquesta pugna constant i en la capacitat de reacció ràpida. Necessitàveu compensar aquella activitat fent una cosa diferent? —És cert que fa un temps vaig tenir uns quants mesos improductius per diverses raons. Tenia temps de pensar… s’havia acabat el tricentenari… Minoria Absoluta anava a tot gas i jo anava fent les meves aportacions a l’equip del ‘Polònia’… I aleshores va sorgir la idea. Som una productora amb una debilitat per la història. Tenim una línia de programes documentals dedicats a la història molt consolidada. Tenim tirada al tema històric. I som gent que fa continguts. I els continguts s’han de servir amb el millor format possible. Fer una revista com aquesta et posa en contacte amb gent amb molt talent. I això és molt bo per a una productora de continguts. És molt bo per a nosaltres. És com una inversió. I ens ho hem passat molt bé preparant-ho. És un gust.
—Fa més de deu anys que feu el ‘Polònia’. Hi ha força gent que s’informa de la política a través d’aquest programa. Si més no, és el contacte que té amb la política. Noteu que és una gran responsabilitat? —No crec que sigui bona idea que hi hagi gent que tingui el seu contacte amb la política només amb el ‘Polònia’. El ‘Polònia’ és només un complement. Em sembla molt encertat que es faci després del telenotícies. I em sembla que la proporció és justa quan TV3 dedica una hora diària a la informació i mitja hora setmanal a parodiar aquesta informació. Em semblaria fora de lloc que la gent s’informés amb el ‘Polònia’. No és l’objectiu ni la funció que té. Per afalagar-me, hi ha gent que diu que el ‘Polònia’ retrata més bé la realitat que no els informatius. És cert que el ‘Polònia’ mira de posar els polítics davant el mirall, amb la seva vanitat i la seva ambició… Però és un programa que té l’obligació de fer riure i no es basa en el rigor periodístic. No podem suplantar els companys d’informatius.
—L’humor és una eina poderosa amb molta capacitat d’influència. I hi ha imitacions i esquetxos que poden deixar ben tocat un polític o un partit… —Encara s’ha de demostrar que els esquetxos dels programes d’humor afectin realment la imatge que la gent té dels polítics i en el sentit del seu vot. En qualsevol cas, analitzar-ho és feina dels sociòlegs i politòlegs. És molt important que si Catalunya té un ecosistema polític propi, aquest ecosistema tingui una paròdia pròpia. Això també ens diferencia. Els estatuts d’autonomia equiparen totes les comunitats autònomes. Però tenir un programa com el ‘Polònia’ o no tenir-lo marca una diferència.
—Com una petita estructura d’estat… —No és cap estructura d’estat, però és una evidència del fet diferencial. Del fet de tenir un sistema polític propi. Una altra cosa és si ho fem millor o pitjor, però l’existència d’un programa d’aquestes característiques és un símptoma del fet diferencial.
—Us heu de frenar mai? —[Riu] Que si ens hem de frenar? I tant! També he de dir que som bones persones. No hem volgut mai ser enfants terribles. Jo ja no tinc ni edat de ser-ho. Però quan en tenia l’edat, tampoc no em movia la provocació per la provocació. Mai no ens ha temptat buscar l’escàndol. Sincerament. Sí que ens frenem. Però també alguna vegada ens hem passat de frenada. No sempre tenim temps per a la reflexió detinguda.
—Hi ha punts que no es poden tocar? O que són més delicats? Toni Soler (fotografia d’Oriol Bäbler).—En política, no. Avui és delicat això de la correcció política. De les minories, bromes sobre sexes o opcions sexuals… La malaltia i l’humor negre, és clar que no el toquem. Però ara fer broma sobre religió és molt més fàcil que sobre feminisme. I sobre la monarquia és més fàcil que sobre gais. Cal estar atent. No podem actuar com si no hi hagués un públic mirant. Hem de ser receptius a les crítiques i als comentaris de la gent. Cada setmana hi ha algun ull de poll que es trepitja. Però insisteixo que el nostre objectiu no és anar per la vida escandalitzant. En política, que és el nostre tema, el llistó és molt amunt.
—Serà igual el ‘Polònia’ de la Catalunya autonòmica i el de la Catalunya independent? —No ho crec. Hi haurà més teca. Perquè, si hi ha independència, hi haurà un govern amb més poder i més controvèrsia. I un dels motors del ‘Polònia’, que és la relació Catalunya-Espanya, no s’acabarà de cop. Continuarà existint. La relació amb Madrid continuarà essent font de controvèrsia i, per tant, d’humor. Ens adaptarem a allò que hi hagi. Bé ens vam adaptar a l’època Montilla, que era un avorriment total. Vam haver de ser tan creatius per a superar l’avorriment general de la situació que vam fer alguns programes memorables, en aquella època. Vull dir que no ens preocupen els esdeveniments que es puguin produir.
—És molt sa riure’s d’un mateix. Això sempre. Però en una situació com l’actual, de projectes històrics de gran magnitud, ajuda a afinar el tret? L’humor ajuda a l’autocrítica… —Sí. Tendim a l’altisonància perquè tenim un dèficit de política real. I aleshores tendim a la solemnitat excessiva.
—L’humor també ens evita de ser patètics en moments com l’actual. —Costa una mica d’evitar alguns comportaments patètics. Fer humor ajuda i és un antídot contra el patetisme. Sobretot desdramatitza. Avui que a les xarxes, a Twitter, cada dos per tres sembla que s’acaba el món, l’humor i la distància ajuden a veure que no n’hi ha per a tant.
—Doncs, en aquest procés hi ha moments de molt dramatisme… Passem dels dies històrics als dies de derrota total… Com el viu Toni Soler, aquest procés? Amb neguit? O l’humor ajuda a prendre-ho tot diferent? —Faig humor al ‘Polònia’, però també escric sobre política a l’Ara, i hem posat en marxa el Món d’Ahir. Tinc una pota a cada lloc. Això reflecteix prou bé la meva dispersió mental. I sóc el mateix quan escric a l’Ara i quan ajudo els companys a fer el ‘Polònia’. Visc el procés amb passió perquè m’agrada la política. Em sembla que tot plegat, acabi com acabi, serà positiu. El pas endavant que hem fet de maduració com a país és molt gran. És molt difícil de saber si acabarà amb la independència. Però crec que la presa de consciència, aquest debat que fa Catalunya amb si mateixa, és important i era inajornable. Estic content de viure aquest moment històric.
—Parlant d’història… Anem de pressa o anem lents? —És molt interessant, això. A la història hi ha processos que maduren durant anys, però que després tenen un punt de precipitació. No es pot proclamar la independència durant un any. S’ha de proclamar un dia. Sempre he pensat que, quan sigui el moment, ha de ser una cosa ràpida i efectiva i després el procés pot durar deu anys, si es vol fer ben fet. Però és evident que hi ha moments d’acceleració inevitables. El procés ha de ser lent i pot durar molts anys, a condició de decidir d’una manera clara quan ha de començar. No podem estar pendents de quan començarà indefinidament.
—Sorprèn sentir que encara l’hem de començar… La independència no és el final, sinó el començament. Molt interessant… —El procés que viu Catalunya ara és de reflexió interna i de capgirament del sistema de partits. Però quant a estructura política estem igual que l’any 1987 o el 2004. Generalitat, estatut d’autonomia, estat espanyol… no ha canviat res, encara. El procés com a revolució política encara ha de començar. No em queixo d’això. Dic que la transició cap a la independència serà més o menys lenta, però que el moment d’arrencada serà un moment concret. L’hora de la veritat.
—Si la cosa no acaba malament, sabrem fer-ne humor? —És molt difícil que ens trobem un dia amb la seguretat que la independència no serà. No és com la final de la Copa d’Europa, que la guanyes o la perds.
—Però hi haurà un referèndum, que també es podria perdre… —Hauríem de ser professionals i tocaria fer-ne broma.
—No sé si gaire gent acceptaria la broma en un moment com aquest. Estem preparats per a riure’ns del nostre fracàs? —No ho sé… Els nostres avis van viure la república, la guerra i l’exili o la postguerra. Allò sí que va ser un drama. Un fracàs polític i una matança. Nosaltres no estem en aquella situació. Ni hi estarem si es perd el referèndum. Hem d’estar preparats per a fer humor. Ara recordo quan Convergència va passar de 62 diputats a 50 el 2012. I vam preparar un gag en què Duran i Lleida feia menjar una estelada amb patates a Mas. Feia mal veure aquell gag. [Riu] Vam riure pensant-lo, fent-lo i, mentre el miràvem, ens feia mal, però també rèiem. No tinc cap problema a riure i, a la vegada, a patir.
—Però no acabarà malament, oi? —És molt difícil de respondre. Una bona part del debat consisteix a guanyar el relat. Els que volem que passi diem que passarà. Els que no volen que passi diuen que no passarà. Jo vull que passi i que Catalunya tingui un estatus diferent en un marc de sobirania. I això és possible que passi. Jo crec que la majoria dels catalans ho volen. El principal obstacle és que alguns pensen que no és possible. El segon obstacle és que alguns pensen que això serà una revolució. Si som capaços de fer entendre que la independència és possible i que no serà un daltabaix i que l’endemà anirem a treballar com cada dia i tot continuarà funcionant, ho tenim més que guanyat. Hem de treure dramatisme al canvi que implica la independència. El debat no ha de ser tan passional sinó més tècnic. Hem de ser més pràctics. Ni uns s’han de pensar que serà la panacea, ni els altres han de creure que serà l’infern. Ens ho hem de creure. És l’única cosa que ens falta. Jo sóc dels que s’ho creuen perquè crec que el poble català existeix.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
09.01.2017 22:00 
